Fa una setmana, Xelo m’enviava un correu-e contant-me que tenia un pollet de gafarró (Serinus serinus), que s’havia trobat a la plaça del seu poble (Albuixech), que estava alimentant-lo i que estava evolucionant favorablement.
Fa pocs dies em comunicà que se n’havia anat i que, al dia següent, havia tornat a casa. Us reproduïsc, quasi literalment, el correu electrònic:
Hola, Ximo!!!
Ahir t’envií un correu-e dient-te que Intrèpid se’ns havia escapat. Bé, doncs, aquest matí l’he agafat. Estem que no s’ho creiem i al·lucinem. De fet, ara més que mai el seu nom és el que li correspon.
Bé, jo aquest matí, només alçar-me, he aguaitat a la plaça i en això l’he vist. Li he xiulat com sempre fem quan li donem menjar i l’animalet també ha xiulat i ha vingut directament a la barana del balcó. No m’ho podia creure, li he allargat la mà, per vore si tenia la sort que pujara, però sense recordar que tenim una gata, la qual ha eixit i el pardalet ha eixit volant. A partir d’ací ha sigut una cosa ja surrealista, he estat al balcó xiulant-li i ensenyant-li la xeringa perquè baixara. L’animalet anava de la barana de la terrassa de la casa unifamiliar que tenim al costat, al balcó de dalt de la finca on vivim. Perquè et faces una idea, nosaltres vivim a un primer pis i la unifamiliar té la terrassa a l’alçada del 2n pis de la finca. I allí hem estat, ell aguaitava però no s’atrevia a planejar i entrar al balcó nostre. En diverses ocasions ho ha intentat, inclús ha entrat fins la finestra del balcó revoltant, però s’asustava, no sabia on agafar-se i se n’anava. Bé, en un moment ha arribat el propietari de la vivenda unifamiliar, que no estan aquestos dies. Li he demanat si em deixava pujar a la seua terrassa. Hem pujat. El pardalet s’ha posat sobre una uralita que tenen i jo m’he apropat i li he ensenyat la xeringa, s’ha apropat i si jo hagués tingut més habilitat l’haguera pogut agafar, però no he tingut sort. Ho he tornat a intentar, però l’animalet ha baixat fins la plaça i s’ha col·locat sobre el respatller d’un banc. He baixat i estant ja baix, he vist que havia pujat fins la meua barana. Una bojeria. He pujat a casa i hem tornat a començar. De la barana de la terrassa del veí al balcó del pis de dalt. Jo ja estava desesperada i l’animal, crec que també.Portava ja una hora d’eixa manera sense desdejunar, ni amb la cara llavada, amb pijama, i amb el pardalet allí sense poder agafar-lo. I en això han arribat els meus pares. Ma mare ha agafat la xeringa i ha fet el mateix que jo i en això que l’animalet s’ha posat sobre una farola que tenim al costat del balcó i ma mare, molt àgilment, mostrant-li la xeringa i pel que ha dit, fent-lo caminar més prop d’on estava ella, li ha tirat mà i l’ha agafat. Estàvem al·lucinant, però molt contents. No s’ho creiem, que ens haja passat això i com l’animalet ha tingut la capacitat de tornar al lloc d’on va eixir ahir. Està clar que la fam l’ha fet tornar però podria haver-se despistat i haver fet cap a un altre lloc. Però és genial. Ara més que mai és un pardalet Intrèpid.
Grup d'Anellament l'Horta 